Evolució de l’utilització de la terra com a matèria prima per la construcció.
Aparició de mescles d’àrids amb lligams per millorar-ne les capacitats tècniques.
Fa milers d’anys, durant els inicis de les civilitzacions, l’home va descobrir que la terra tenia millor comportament com a paviment si feien unes barreja amb els àrids, les terres o pedres amb diversitat de minerals i granulometries (el que avui en diem lligams i additius).
Una de les construccions més antigues que coneixem en les que es va utilitzar una mescla primària de terra estabilitzada és el paviment de terra de una cabanya a Lepenski Vir (Ioguslàvia), que data del 5.600 a.C. En concret, es tractava de una mescla formada per calç vermella i altres additius amb terra.
A Xile, aproximadament el 3.000 a.C., els indis utilitzaven un conglomerat hidràulic procedent de la calçinització d’algues a les parets dels habitatges de l’època per aconseguir augmentar la resistència de les construccions i els seus fonaments.
La civilització de l’antic Egipte van ser uns mestres en la construcció, i els àrids van jugar un paper fundamental en les seves grans obres.
Els egipcis utilitzaven els àrids en la construcció per mesclar-los amb altres materials i crear estructures sòlides.
A la construcció de l’antic Egipte hi trobem vivendes, temples i piràmides, on es va utilitzar àrids, pedres, morter (àrids amb calç o guix), formigó primitiu per rejuntar i construir murs; i gran diversitat de l’ús dels àrids.
La civilització romana va ser la primera en desenvolupar l’ús del ciment tot utilitzant per la seva producció calç viva i cendres volcàniques. Els romans van utilitzar aquestes mescles en grans edificis municipals, en la xarxa de sanejament, sistemes de conducció d’aigua, aconseguint augmentar la força i resistència de l’estructura del edifici.
A Xile, aproximadament el 3.000 a.C., els indis utilitzaven un conglomerat hidràulic procedent de la calçinització d’algues a les parets dels habitatges de l’època per aconseguir augmentar la resistència de les construccions i els seus fonaments.
Tan mateix, les seves rutes comercials i camins empedrats ens mostren avui dia, les avançades tècniques que utilitzaven per aconseguir una alta qualitat i durabilitat de les seves obres.
No obstant, després de la caiguda de l’imperi romà haurà de passar molt temps fins al s.XVIII per què es tornin a observar avanços en la matèria.
A Xile, aproximadament el 3.000 a.C., els indis utilitzaven un conglomerat hidràulic procedent de la calçinització d’algues a les parets dels habitatges de l’època per aconseguir augmentar la resistència de les construccions i els seus fonaments.
A Xile, aproximadament el 3.000 a.C., els indis utilitzaven un conglomerat hidràulic procedent de la calçinització d’algues a les parets dels habitatges de l’època per aconseguir augmentar la resistència de les construccions i els seus fonaments.
Finalment durant el s.XIX i s.XX, el ressorgiment del petroli i els seus derivats comporten un canvi radical en les tècniques de construcció i en els sistemes de pavimentació. Es deixen de banda les tècniques tradicionals per l’elaboració de mescles amb terra i apareixen el mercat quantitat de mescles de formigó i el betún per l’asfalt.
No serà altre vegada fins al s.XXI, que per raons ambientals i paisatgístiques es recuperen algunes de les tècniques de pavimentació de terra.